Home » Espai Zero » 20/03/18

20/03/18

103.- Que lluny que queda aquell maleït octubre del 2007 i que feliç que estic aquest 20 de març de 2018, m’explico...

Estava tornant d’una fira a Alemanya i poc em podia imaginar que, a l’arribar, aquell comentari de la Mercè em deixaria glaçat: “Víctor, m’he trobat un bony al pit”.

Van sonar totes les alarmes i aquell mateix mes començaren totes les proves, diagnosticant-li un tumor al pit, certificant amb la biòpsia que era maligne. Caldria operar i fer tractament.

Els que heu patit alguna mena de malaltia d’aquestes ja sabreu de què parlo. Els primers moments són molt convulsos, la por és una emoció que podem canalitzar correctament, però quan t’enfrontes al desconegut, pot apoderar-se de la nostres vides i caure en un estat de complet desordre. Et sorgeixen infinitat de preguntes i de per què m’ha tocat a mi, sense més resposta que la resignació.

Com a parella va ser un moment “delicat”, però més delicat va ser haver-ho d’explicar a la nostra filla Marta. En tots dos moments, la consolidació de la família i sobretot la maduresa de Marta, ens ho varen posar fàcil. Ara ja sols calia saber el resultats de les proves i trobar la data per la intervenció, que es va fer efectiva el 21 de novembre de 2007.

Després va venir el més dur, tot allò al que li teníem tanta por: quimioteràpia, radioteràpia, febre, ingressos d’urgències per baixada de defenses, etc. però aquest maleït càncer no va tenir en compte l’optimisme de la Mercè, tampoc que l’equip que formem a casa és de “primera divisió” i molt menys, els grans professionals que vam tenir la sort de trobar a l’Hospital Clínic de Barcelona.

Passat el tractament inicial, vam entrar en les revisions periòdiques. Durant 11 anys, cada data de cita amb l’oncòleg era un dia d’angoixa i patiment... “que tot estigui bé sisplau!” era el nostre pensament i així, any darrera any, hem arribat a la data d’avui que li han donat l’alta definitiva.

Darrera deixem hores, dies, setmanes, mesos i anys de preocupació, també de moltes satisfaccions. La Mercè deixa un cos una mica malmès, són els danys col·laterals fruit de tanta medicació, però ara mateix només sóc capaç de dir una cosa: Estic enormement feliç de continuar tenint a la Mercè al meu costat, evidentment que les coses haguessin pogut ser millors, però també molt pitjors. Si haig de donar gràcies per alguna cosa a la “malaltia dels collons” no és una altra que haver enfortit la relació de parella i en haver-nos donat sentit a certes coses de la vida que per un moment, ni tan sols m’hagués arribat a plantejar.

I encara que no estarem mai més tranquils del tot perquè la “motxilla” sempre queda, sens dubte... seguim endavant!

20/03/18 - bonaigua - trial