114.- Avui, 2 de juny de 2018 la Mercè i jo fem 35 anys de casats. Són molts anys de convivència i, la veritat, encara que els records no s’esborren, es fa difícil haver-los d’explicar però no patiu que no ho faré.
El que sí que vull dir i del que no em puc oblidar, és de donar les gràcies als meus pares i als de la Mercè, ja que sense ells no ens haguéssim conegut mai a Calafat.
Mercè, recordes aquell 17 d’octubre de 1976? Jo sí! Encara que era un adolescent de 14 anys (amb força pel, jeje...) ja tenia ben clar qui hauria de ser la dona de la meva vida.
Molt joves, ens vam concentrar en acabar algunes de les metes personals que ja teníem traçades, mentre que alhora compartíem una bonica relació de festeig (com es deia abans), que durant quasi set anys ens va proporcionar elements per enfortir-la i perquè ens coneguéssim prou bé. Ens vam casar a l'església de la Concepció de Barcelona, un calorós 2 de juny del 1983.
Avui miro enrere aquest 35 anys que hem compartit casats, que hem passat junts, i em fan tornar a aquells dies meravellosos que atresoro a l'ànima. Està clar que no (o sí) existeix l'amor predestinat, però el que sí que està clar és que es construeix dia a dia i que cal “suar” per tirar-lo endavant, i nosaltres ho hem sabut fer.
Durant aquest 35 anys, tu ets qui em va inspirar a perseguir els somnis que un dia vaig decidir que volia aconseguir, i que sens dubte m'han ajudat a convertir-me en l’home, marit, pare i avi que sóc ara. Vas ser tu qui em va impulsar a anar més enllà dels meus límits a través del teu exemple com a ésser humà, honesta, simpàtica i extravertida, bona gent, amb les teves paraules (alguna vegada potser masses, jajaja...) plenes de saviesa i també amb els teus valuosos consells.
Tu saps que hem passat moments molt bons i molt dolents, que ens hem fet un far de riure, plorar i patir junts, que ens hem “matxacat” mútuament, tu amb “la Caixa” jo amb els ascensors i els polsadors, i això ens ha portat a una relació de parella difícil d’explicar als demés, però que tu i jo sabem perfectament.
Un dels punts forts de la nostra relació ja saps quin és, oi que sí? La Marta, quina meravella de nena, perdó, de dona, però és que per mi sempre serà la meva nena. Com ens ha fet de feliços!
Ja ho hem parlat més d’una vegada i sempre hem dit que els fills potser separen més que uneixen, però en aquest cas la Marta forma part de la nostra unió i no l’entenc sense ella.
I ara... com es deia abans... quina sort que hem fet amb l’Asier, oi?
Aquell “chicarrón del norte” que vam conèixer al Trial d’Arinsal s’ha convertit en un punt més de la nostra unió familiar, amb uns valors complicats d’aconseguir avui en dia i, per acabar de “rematar-ho”, el nostre nét Aimar.
El nostre amor s’ha fet fort, podríem escriure una història de les que fan època perquè, a més a més, et segueixo estimant com el primer dia, encara diria més, doncs el primer dia no s’estima, s’està enamorat, “embovat”, confús... ara és quan realment s’estima i ara és quan em sento amb forces per a repetir una i mil vegades que t’estimo, ja que, a més, entre tots vosaltres: Mercè, Marta, Asier i Aimar heu aconseguit que avui, 2 de juny de 2018 sigui un dels meus millors dies de la meva vida...
I que per molts anys!
