Home » Espai Zero » 06/10/22 La Família

06/10/22 La Família

300.- Per fer l’entrada 300 de l’Espai Zero, he volgut rescatar una crònica que vaig fer ja fa temps sobre la família, però l’he actualitzat amb els últims esdeveniments.

La família, segons la Declaració Universal dels Drets Humans, és l'element natural, universal i fonamental de la societat. Els llaços principals que defineixen una família són de dos tipus: vincles d'afinitat derivats de l’establiment d'un vincle reconegut socialment, com el matrimoni, i vincles de consanguinitat, com la filiació entre pares i fills o els llaços que s'estableixen entre els germans.

La meva família més directa està composta pel meu pare, José Antonio, la meva mare, Maria, el meu germà, Francesc i la meva germana, Margarita. Jo sóc el petit dels tres germans. Però la família s’ha fet gran amb la meva dona, Mercè, la nostra filla, Marta, amb el seu marit Asier, els diferents nebots amb les seves parelles i fills i l’últim en arribar ha estat el nostre nét Aimar.

Com ja he comentat alguna vegada, tota aquesta passió per les motos de muntanya me la van inculcar el meu pare i el meu germà quan jo tenia 6 anys, però a qui realment hauré d'agrair de per vida la seva capacitat de dedicació cap a la meva afició és a la Mercè. L'amiga que vaig conèixer amb 12 anys, la que va ser la meva novia dels 14 als 21 anys, la que amb 25 anys va ser la mare de la nostra única filla Marta i la que, fins al dia d' avui, amb prop de 40 anys de matrimoni, és la meva dona, la meva companya de viatge, però anem per parts...

Pocs ho saben, però el meu pare, a part de salvar-me la vida en un estúpid accident de trànsit, va ser el que em va ensenyar, primer, a anar en bicicleta i, més tard, en moto. El meu germà va ser el que em va ficar la competició a les venes, primer, amb les carreres de MotoCross i després amb les proves de Trial.

Quan vaig acabar la “mili” l'únic suport motociclista era el de la Mercè, i és per això que és amb la que em vull estendre més.

Quan anem als trials, alguns dels meus amics sempre em comenten... “quina sort tens que la teva dona t'acompanya i li agraden tant les motos”. És cert, però és que crec que ho he sabut "madurar". En tots aquests anys crec que li vaig saber transmetre a la Mercè aquesta boja passió meva per les rodes de tacs, pel Trial.

Ella, des de que les motos de Trial van deixar de tenir seient ja no es va tornar a pujar mai més sobre una moto de Trial tot i que les sap conduir perfectament, però això no va treure que també es dediqués a donar-me suport en tots els aspectes.

Mai ha tingut un NO per resposta. M’ha recolzat sempre que he volgut canviar de moto, preparar-les, també quan he volgut comprar “ferros” per restaurar i ara per comprar un local per emmagatzemar-les. Va ser ella la que en poc menys de dos mesos em va animar a comprar una altra 4RT després que me la robessin al 2007, etc.

És cert que en néixer la nostra filla Marta el 1987, els dos (ella més que jo) vam deixar de banda una mica el que era la nostra vàlvula d'escapament, però tan cert com que la recompensa d'un nou membre familiar feia que tot passés a segon terme.

La Marta, que tampoc és que senti una especial predilecció pel món del motor i menys encara per aquest esport, també formaria part del nostre "món del Trial" i més quan el 2008 va començar una relació amb un trialer basc, l’Asier, amb el que es va casar al 2016.

Sí que vull comentar que en menor o major mesura, a la família Martín sempre s'ha respirat benzina. El meu pare, als anys 60, anava a treballar amb la Lambretta i els cap de setmana muntava el sidecar per portar a tota la família. A l’arribar els anys 70 va ser un continuo de comprar motos pels tres germans: Mini Marcelino, Cota 49, Cota 123, Pursang 125, etc.

El meu germà Francesc va tenir, primer la OSSA Enduro (la taronja), després la Sherpa T (Kit Campeón), i fins hi tot va intentar tornar a reenganxar-se al Trial amb el meu nebot David, però al final, problemes físics d'un i falta de motivació de l'altre va fer que es venguessin les motos.

També és cert que a la família (i també amb els amics trialers) vam trobar molt de suport en aquells anys maleïts que tots nosaltres intentem oblidar: malalties, mort d'éssers estimats, conflictes laborals i personals, etc. però que en cap moment van fer que el Trial esdevingués com l’opció a descartar.

Per si érem pocs, el fill gran de la meva germana Margarita, el meu nebot Daniel, el 2012 va insistir que volia fer Trial. No va trigar gaire a comprar una moto i a formar part de les nostres sortides trialeres.

I ja per acabar de rematar-ho, el 24 de juny de 2017 neix el que és la “joia” de casa, el nostre nét Aimar. Segurament nosaltres tenim part de culpa (o tota) de que li agradin tant les motos i el Trial, de fet tot el que tingui rodes li encanta.

Les famílies són grans o petites, divertides o avorrides, complicades, úniques i inclassificables i, sobre tot, imprescindibles.

Actualment l’Asier (gendre), Daniel (nebot) i el que us escriu, ens desplacem regularment per tota la geografia a la recerca d'aquelles zones que puguem compartir conjuntament i si a més tenim la companyia de la Mercè (parella), Marta (filla), Aimar (net) i Margarita (germana), què més puc demanar?

I per acabar una frase per a reflexionar...

Potser en els diners trobarem una mica de felicitat, en les amistats trobarem alegries, en les medicines la cura per les nostres malalties, però l'amor només es troba a la família, per tant, perdre la família... cap èxit en la vida compensarà aquest fracàs.

GALERIA FAMÍLIA

06/10/22 La Família - Bonaigua - Trial