507.- Molts parlen de si el Mundial de Trial està passant per hores baixes, però, en canvi, els trials socials viuen un moment d’autèntica efervescència i, enmig d’aquest impuls tan necessari, hi ha una entitat que per a mi és especial.
Sense desmerèixer cap altre MotoClub, perquè tots aporten el seu gra de sorra, avui vull donar les gràcies, de tot cor, al MotoClub Cent Peus, el meu motoclub, per la tasca immensa i constant que fan al capdavant dels trials socials a l’àrea de Can Teià.
No vull posar noms. Primer, perquè segur que me’n deixaria algun; i segon, perquè la llista seria interminable. Però sí que vull dir una cosa: darrere de cada Trial, de cada zona, de cada detall organitzatiu, hi ha unes persones, hi ha un grup d’AMICS TRIALERS que treballen amb passió, dedicació i un amor immens per aquest esport que ens uneix.
A tots ells moltes gràcies. Gràcies per fer-ho possible, per mantenir viu l’esperit del Trial i per regalar-nos, cada cop que organitzeu un social, moments que queden en el record.
En aquest cinquè Trial Social, l’Aimar, el meu nét, ha tornat a participar al color blanc. És un nivell de dificultat molt baix, sí, però per a nosaltres té un valor immens: és l’espai on el petit comença a fer-se seu el món del Trial, envoltat d’adults, d’altres nens, de la família… un entorn que l’abraça mentre ell descobreix què és competir amb il·lusió.
La nostra il·lusió és que, poc a poc, l’Aimar aprengui a gestionar les zones tot sol, sense haver de demanar tanta ajuda al seu aita i al seu avi. Que les afronti amb aquella barreja d’esforç i innocència que només tenen els nens, i amb l’esperit d’intentar-ho sempre el millor possible.
Perquè aquí, per nosaltres, la classificació no té cap importància. El que realment compta és que l’Aimar aprengui, creixi, i sobretot… que sigui feliç.
I la veritat és que, només de veure’l dalt de la moto, ja ens fa sentir plens. Ell aprèn; nosaltres, simplement, el gaudim.
Diumenge va passar una anècdota que vull compartir perquè, per petita que sembli, ens va ensenyar molt.
A la zona 6, l’Asier, amb tota la bona fe del món, li va recomanar una traçada concreta. Però l’Aimar ho veia diferent. Ell tenia clara una altra línia i no la volia canviar. En aquell moment va haver una mica de tensió: d’una banda, l’experiència del pare; de l’altra, la intuïció i la seguretat del nen.
Després d’uns instants, l’Asier va actuar amb molt bon criteri i li va dir: “Aimar, fes la traçada que tu creguis. Tens dos intents més per millorar-la i, si no surt a la primera, ja provaràs la que t’he dit jo.”
I què va passar?
Doncs que l’Aimar ho va fer tres vegades.
Tres zeros.
I les tres vegades… amb la seva traçada.
La lliçó?
De vegades, el millor aprenentatge és deixar-los confiar en el seu criteri. Perquè només així aprenen, creixen i ens sorprenen. I de pas… ens recorden que, algunes vegades, els adults també hem d’aprendre a deixar-los volar una mica.
