205.-
Dimarts 4 de febrer de 2020.
Veig una trucada perduda d'en Xavier Miquel.
Dimecres 5 de febrer de 2020.
El truco i no me'l agafa.
Penso... no deu ser res important. Ves a saber, potser vol explicar-me alguna anècdota més de les moltes que m'havia explicat anteriorment.
Dijous 6 de febrer de 2020.
Em torna a trucar i li responc...
Ostres Xavier, ens anem trucant i no ens trobem. Va explica!, què t'ha passat?
"Víctor, estic a l'hospital. M'ha sortit un càncer amb metàstasi total, fins i tot al cap, i no em donen gaires dies de vida. Hi ha molt pocs casos com aquest, però a mi m'ha tocat. Em queda una possibilitat de curar-me però és molt remota. Et truco per acomiadar-me i per donar-te les gràcies per tot el que has fet i fas pel trial. Per regalar-me el teu llibre ZERO! i per ser com ets. Sortiré del grup SHERPA T al·legant motius personals i si volen saber més coses ja els hi diràs tu. Moltes gràcies per tot".
Ja sé que cada pèrdua que ens veiem obligats a afrontar al llarg del nostre cicle vital és única i excepcional, però en 58 anys de vida no havia viscut mai una situació tan emotiva i frapant com aquesta.
No vaig poder contenir les llàgrimes. Em vaig posar a plorar com un nen petit i no vaig poder lligar dues paraules seguides amb algun sentit. Se'm va fer un nus a la gola i se'm va trencar el cor.
D'aquella trucada tinc molt mal record perquè, té collons!... era ell qui m'estava consolant a mi quan havia de ser tot el contrari, però poc a poc, em va anar animant explicant-me que ell estava, anímicament, força bé.
Quantes vegades hem dit que la vida és injusta?
Sabem que cada un de nosaltres no som res més que breus passatgers en aquest món capritxós, meravellós i, a vegades, terriblement cruel. Tot el que donàvem per fet pot caure com un castell de cartes d'un dia per l'altre. Sense més. De vegades és un accident i, de vegades, una malaltia greu que ens obliga a veure com s'apaga dia a dia l'ésser estimat en una dura batalla.
Doncs bé, aquest dissabte 20 de febrer de 2020, tot just quinze dies després d'aquella maleïda trucada, hem rebut un altre pal. En Xavier Miquel ens ha deixat.
Era un paio dur! S'havia hagut d'enfrontar vàries vegades a la mort i sempre se'n sortia. És més, li fotia pit i collons a tot el que estava a les seves mans, però si aquesta vegada no ha pogut és perquè aquesta puta malaltia anava a per ell. I no ho mereixia.
N'estic segur que allà on sigui vetllarà per tots nosaltres i ja deu estar impartint algun curset celestial de trial, però nosaltres o almenys jo, el trobaré molt a faltar.
Descansa en pau amic!
