75.- Fa uns mesos, més concretament el 6 de juny del passat 2017, vaig escriure unes línies parlant del meu pare, ja que aquell dia feia 90 anys. Dons bé, avui 23 de gener de 2018 li toca el torn a la meva mare ja que compleix, ni més ni menys que 90 anys també.
Els seus primers anys de matrimoni amb el meu pare no van ser gens fàcils: l’accident de l’ascensor del meu pare, embarassos complicats, avortaments, etc. A més, les 4 germanes Bordonau van perdre aviat el pare, el meu avi Francesc, que va morir a l'edat de 56 anys, justament els mateixos que tinc jo ara.
En silenci, amb més voluntat que mitjans, se’n va sortir. La meva mare, tot i els seus mals i dolors, és una dona forta, molt forta. Es conformava amb cuidar-nos a nosaltres i al meu pare, portant l'economia familiar, la planificació de les vacances o fent les feines de casa (mai ben reconegudes ni compensades) amb una rutina malaltissa. Això encara és així tot i la seva avançada edat.
Aquells anys 60 i 70, anys de la meva infantesa, era la que em calmava i consolava en els pitjors moments i era la primera que celebrava els meus èxits. Res em reconfortava tant com el consol de la mare i la seva capacitat de comprensió sense límits i sempre li vaig poder explicar qualsevol problema, que ella m’ajudava a resoldre. També vull destacar la seva paciència quan les notes del col·legi no eren les que ella esperava.
Entre els anys 80 i primers dels 90 vaig entendre aquella frase que diu “mare només hi ha una”. El naixement de la nostra filla Marta va fer que, de cop, entengués molt millor el perquè dels límits i les normes, que quan som nens a vegades no ens semblen justes.
El naixement del meu nét, Aimar, i besnét seu, m’ha fet present que la meva mare va ser la que em va acompanyar en els primers passos i la que em va ensenyar tot el necessari per desenvolupar-me en el món al que m’hauria d’enfrontar.
És cert que enyoro aquells plats de patates fregides amb romesco com només ella sap fer, i que li segueixo demanant cada vegada que vaig a dinar a casa seva, però també és cert que moltes vegades ho canvia prioritzant els gustos dels seus néts, fent aquells macarrons que sols ella fa tan bons, i que tants plats n’ha menjat la meva filla Marta.
Segurament la majoria de vosaltres (jo segur que sí), i en especial els que heu deixat enrere els 50, haureu pensat més d'una vegada en la immensa estimació i alhora agraïment que sentiu per la que us va donar la vida; no obstant, el dia a dia, la mateixa dinàmica familiar, els nostres propis fills, fan que no trobem temps per tan sols fer una trucada d'un dia qualsevol per dir-li... T’ESTIMO!.
La meva mare, encara que ens haguem vist qualsevol dia de la setmana, sempre truca a tots els fills el diumenge a dos quarts de nou del vespre. Quan sona el telèfon a casa, a aquella hora, ja sabem que és la mare preguntant com va tot. Però avui trucaré jo per dir-li que em sento profundament impressionat en repassar el temps que he compartit amb ella i ara, en complir aquests 90 anys, no vull deixar passar l'oportunitat de donar-li, en primer lloc, les gràcies per haver estat al meu costat fins avui ajudant-me en tot moment, i també per agrair-li en públic, en veu alta, tan alta que arribi a milers d'amics, el que ens va ensenyar als meus dos germans i a mi amb el seu propi exemple, uns valors d’acord a una educació senzilla, però carregada d'emotivitat.
La meva mare ha estat un exemple permanent, ensenyant-me a estimar totes les coses en què un aplica el seu cor i a no llençar mai la tovallola.
Acabo igual que vaig fer amb el meu pare.
Hi ha moments i persones que recordaré tota la meva vida, algunes que s'han anat i altres que encara hi són. A totes aquestes persones i amics de la meva vida els he estimat, però no hi ha ningú que pugui comparar-se amb tu mama i encara que segurament no t'ho he dit massa, perquè se sobreentén, ara ho vull recalcar...
T'estimo molt mare. PER MOLTS ANYS!
Víctor
