505.- El Trial està malalt i no sabem com curar-lo.
Ni el reglament, ni les motos, ni els preus. El veritable problema del Trial és la seva impossibilitat per conviure amb la realitat actual de l'accés al medi natural.
Fa temps que molts sabem que al món del Trial alguna cosa no va bé. Es parla de crisi, de decadència i esgotament. Es discuteix sobre reglaments, sobre el preu de les llicències, sobre la dificultat de les zones o sobre si les motos estan massa especialitzades. Però tot això, essent important, és només la febre d'un problema molt més profund.
El veritable mal del Trial no és tècnic, econòmic o esportiu. El Trial està malalt perquè està prohibit. Perquè cada dia és més difícil practicar-ho amb llibertat i dignitat. Perquè les lleis han convertit l'aficionat en sospitós i l'esport en una excepció.
Però abans d'entrar en aquest punt crucial, vull repassar l'estat actual de les coses perquè aquesta malaltia té diverses cares.
Campionat del Món de Trial: espectacle per a pocs.
El Mundial de Trial hauria de ser per a nosaltres allò que la Fórmula 1 és per a l'automobilisme, o MotoGP per al motociclisme: l'aparador on es llueix el millor del millor. I en part ho és. Les zones són brutals, els pilots són superdotats, i les motos, joies tecnològiques.
Tot i això, també arrossega contradiccions. El reglament “non stop” continua generant polèmica per la seva aplicació irregular, i encara es discuteix si la seva rigidesa afavoreix o perjudica l'espectacle. Però més enllà d'això, hi ha una cosa clara: el Mundial ha de ser un "show" i, per això, cal deixar que els millors brillin i ves a saber si finalment aquests pilots i les marques no acabin només dedicant-se al "show" i abandonin el Trial Outdoor.
Això implica permetre motos més lleugeres, materials d´avantguarda, reglaments específics. No pot ser que si una marca aconsegueix posar al mercat una moto de 50 kg, se la penalitzi per ser massa avançada. Si parlem de l'elit, parlem també amb lògica d'elit.
Trials socials i autonòmics: la base que sosté l'esport.
A un altre nivell, el dels trials autonòmics o socials, la situació és diferent. Aquí l'objectiu no és l‟espectacle, sinó la participació. Aquí no necessitem complexitat, sinó accessibilitat. Aquí no volem 20 pilots de nivell mundial, volem centenars d'aficionats gaudint de l'esport.
Els motoclubs, que dediquen hores i recursos a organitzar aquests trials, són el cor de les proves. I ho continuen sent gràcies al seu esforç. Però també aquí hi ha traves: reglaments innecessàriament exigents, zones difícils pels nanos, i un entorn normatiu cada cop més asfixiant.
Especial menció mereixen els trials de clàssiques. No només pel valor esportiu o nostàlgic, sinó perquè connecten el Trial amb la història personal de moltes famílies. Tots hem sentit a parlar amb brillantor als ulls de la Sherpa, la Cota o la Mick Andrews d'algun oncle, pare o avi. Aquesta connexió emocional és or pur, i no l'hauríem de deixar morir.
Accés al medi natural: per a mi, el quid de la qüestió!
Ara arribem al nucli del problema. El veritable “càncer” del Trial no és a les zones i interzones, ni a les muntanyes, ni molt menys als pilots. És als despatxos. A l'accés al medi natural, que cada dia està més restringit, més penalitzat, més criminalitzat.
Per què es permet organitzar un Trial en un paratge natural, però l'endemà està prohibit entrenar-s'hi? Per què Toni Bou és un heroi i un aficionat és un delinqüent? Per què es confon esport amb delicte?
La legislació actual no entén, ni vol entendre el Trial. Ens fa una llei expresa per a la creació d'“àrees autoritzades”, però a la pràctica, pocs poden complir els requisits legals, mediambientals i administratius que s'exigeixen. Quants projectes d'àrees de Trial s'han quedat pel camí, després d'haver-hi posat molts esforços, il.lusió i recursos humans i econòmics, acabant esgotats de lluitar (perquè és una lluita) contra una administració incompetent, que desconeix el tema, que no entén de diferències entre Trial, Enduro i Motocross i que només vol sortir a la foto com els més grans ecologistes. Som una minoria i fan valer la seva força. Així doncs, el resultat de tot plegat és un esport tancat a gàbies, sense espai per créixer.
Qui gosa organitzar un Trial?
Organitzar un Trial avui dia és un acte gairebé heroic. Ja no només per l'esforç logístic, sinó també per les dificultats legals, els costos federatius i les limitacions del territori. Als Campionats del Món, per exemple, les taxes que imposa la FIM fan gairebé inviable qualsevol rendibilitat, i per això molts opten pels Indoor o el pitjor, per a no fer res.
A nivell social o autonòmic, les àrees legals faciliten les coses (ja he comentat abans com de difícil o pràcticament impossible és aconseguir legalitzar una àrea), però qui vol renunciar als trials de llarga durada pel simple fet de no poder sortir del “recinte”? Part de l'essència del Trial és precisament això: recórrer, explorar i connectar amb l'entorn.
Catalunya, per exemple, té els millors pilots, les millors marques i una afició massiva. Com expliquem que en un lloc així el Trial estigui cada cop més acorralat
Conclusió: i ara què?
El Trial no és mort, però sí greument malalt. No pas per manca de talent, ni d'afició, ni de passió. Està malalt perquè la societat que l'envolta no li dóna espai per existir. Perquè es legisla d'esquena a l'esport, sense distincions, sense matisos, sense solucions. Però ja se sap, és més fàcil prohibir que gestionar. Segurament gestionar suposa treballar més.
Tot això no ho solucionarem ni amb millors motos, ni amb pilots més hàbils, ni amb reglaments més justos. Ho resoldrem —si és que ho fem— quan les administracions entenguin que el Trial és part de la nostra cultura esportiva, que es pot regular sense prohibir, i que no tot allò que té rodes i motor destrueix el medi ambient.
Fins aleshores, continuarem sent molts els que, amb més passió que possibilitats, tractarem de mantenir viva aquesta forma de vida sobre dues rodes.
