493.- Potser és una ximpleria i no caldria ni comentar-ho, però com que em faig gran i qualsevol cosa m’emociona, us vull explicar el següent...
Molts ja sabeu la meva passió d’avi perquè, com la majoria, solem tenir un paper fonamental en l'educació dels nostres néts. No només ajudem a transmetre coneixements sobre la història, cultura i la vida quotidiana, sinó que també contribuïm amb el nostre temps a la dedicació de les activitats escolars i extraescolars. En el meu cas, al Trial i al Bike Trial.
En tot cas, els avis poden actuar com a consellers, ajudant els néts a desenvolupar habilitats pràctiques i a prendre decisions importants en els seus estudis i en la seva vida personal, però hi ha un tema que desconeixia de l’Aimar i encara que m’ho podia imaginar, ni de bon tros vaig pensar als extrems que arribaria ell.
Tot va començar quan ens va demanar tenir un gos com a mascota. A casa érem reticents per tot el que comporta, però també és cert que, a les diferent famílies, en un moment o altre, sempre hi ha hagut gossos i, en el fons, tampoc volíem que l’Aimar es perdés aquesta experiència.
Així doncs, els seus pares es van fer amb una gosseta de mida no gaire gran (la Trufa) i l’Aimar potser és el que ha sabut interpretar millor el seu ‘’llenguatge’’ perquè sap entendre a quines coses li agrada jugar, les que la posen tensa i les que li proporcionen més sensació de pau. Ella li demostra constantment, perquè també diria que, tot i les entremaliadures que li fa, és a qui estima més.
De totes maneres, és normal i gens estrany perquè ja sabem que els gossos són els millors amics de l’home i res més a dir, però el que no és normal és la devoció que té cap a altres animals, tant rars com recurrents ens les nostres vides com puguin ser els llangardaixos, les marietes o fins i tot les formigues.
A casa ja hem tingut alguna enganxada per haver trepitjat algun escarbat o el disgust que va tenir al ferir letalment a una marieta, però el que em va deixar glaçat va ser quan vaig veure que tenia una formiga al braç i, enlloc d’espolsar-se-la o xafar-la, la va agafar amb molt de compte i la va traspassar a l'arbre més proper.
Diuen que els amants dels animals tendeixen a ser més empàtics i amables i potser tenen raó: vaques, cavalls, ovelles, isards, porcs senglars, conills, les gallines de la iaia Puy... tota mena d’animals que l’Aimar observa, cuida i tracta com si fos la Trufa que té de mascota i això em fa tornar a reflexionar.
M’he passat la vida havent de sentir comentaris de que els trialers som uns delinqüents, que destrossem la natura i que no tenim cap respecte pels animals i fauna que pul·lula pel medi natural i l’Aimar, una vegada més i ja de ben petit, em demostra que no tenen cap mena de raó.
Li desitjo a l’Aimar que pugui seguir fent Trial per la natura tant com pugui i sobretot que no deixi d’estimar mai els animals.
