Home » Espai Zero » 15/03/22 La Floresta

15/03/22 La Floresta

318.- No fa pas gaire vaig fer un escrit dels meus anys a Les_Rambles_de_Barcelona i clar, això m’ha portat a fer aquest altre de la casa de La Floresta, que els meu pares van comprar com a segona residència, al poc de néixer jo, més concretament el 1962.

La Floresta és un districte residencial de Sant Cugat del Vallès. Es troba situada al Vallès Occidental, al bell mig de la Serra de Collserola, on Barcelona perd el nom, l'asfalt, el soroll i la contaminació.

Tota mena de cases poblen aquest lloc on els barcelonins podem gaudir d'un aire una mica més pur i de la natura. Limita amb el barri de Les Planes, amb Valldoreix i amb el nucli de població de Sant Cugat del Vallès, però la nostra casa estava situada a l’oest i lluny de la població.

Retrocedint en el temps recordo aquella casa, petita i humida, com el lloc que em va formar en part dels valors que tinc ara. Però anem a pams.

Arribar a La Floresta els anys 60 i 70 no era gens fàcil. No hi havia ni túnels, ni autovia (inaugurats al 1991) i l’accés era a través de la Plaça Borràs, per la carretera de Vallvidrera o en tren, més concretament amb els coneguts com “ferrocates”.

Per arribar havies de passar per Les Planes, que tot i que té una parada dels “ferrocates” jo sols recordo que allò sempre estava molt ple perquè hi havia uns espais per fer carn a la brasa, el que ara en diem barbacoes. Qui no recorda aquella frase famosa que fèiem servir cada vegada, quan vèiem que un lloc era ple de gent, amb un... “està més ple que Les Planes”.

En aquesta carretera, tornant de La Floresta cap a Barcelona (BV-1462), vaig patir un accident. El meu pare conduïa el seu SIATA blanc de dues portes, jo anava recolzat al seu seient i a la porta. En un revolt de dretes, no sé què cony va passar, però la porta es va obrir i jo vaig sortir disparat. Sort dels reflexes del meu pare que quan va veure que jo sortia disparat, va deixar anar el volant i amb la mà esquerra em va agafar a mi pel coll de la samarreta, però clar, em va portar arrossegant (de cap), per la carretera, fins que va poder parar.

El resultat va ser un ensurt monumental, tota la família plorant, una bona ferida al cap amb set punts de sutura i un agraïment infinit al meu pare per salvar-me la vida en aquell estúpid accident.

Parlant d’accidents en aquella casa, no puc deixar de comentar el balí d’una escopeta d’aire comprimit que, de rebot i sense voler, el meu oncle va incrustar en el meu cap. Per això mai m’han agradat ni les escopetes, ni les pistoles, ni res que fent punteria pugui ferir (o matar) a algú.

Encara que aquí vaig aprendre a anar amb bicicleta, també és on vaig patir infinitat d’accidents. No compto la quantitat de vegades que vaig acabar als esbarzers perquè el més greu, amb trencadissa de nas inclosa i que no em van saber curar bé, va ser quan en un graó es va trencar el xassís. Ara, a banda de tenir el nas gran, també tinc el tabic nasal desviat. Què hi farem.

Aquella casa no era gaire gran, però estava força ben distribuïda: 4 habitacions, menjador i repartidor amb llar de foc, cuina i bany. No hi havia aigua corrent i fèiem servir la d’un pou que tenia l’aigua fresquíssima i molt bona. Sempre carregàvem bidons per portar cap a casa, a Les Rambles.

Per cert, el tema de l’aigua tenia un peculiar sistema que encara ara el tinc present. Una bomba (prèvia activació), omplia un dipòsit situat a les golfes de la casa i l’avís de que aquest dipòsit estava ple, era quan per un tub que tenia sortia l’aigua sobrant. Aquesta aigua anava directament a l’exterior i es perdia. Quan sentíem que queia, tots cridàvem... L’aigua! L’aigua!... i corríem a desactivar l’interruptor, perquè la bomba no pugés més aigua al dipòsit.

En aquells temps, a l’aigua no se li donava la importància que té ara, però sí que em va servir per tenir clar que un bé de la natura no es pot deixar perdre per res del món.

La part exterior de la casa, tant per davant com pel darrera, tenia espais força grans o almenys a mi m’ho semblaven, i és on vaig passar els millors moments de la meva infantesa.

Un parell de cistelles de Basket, alguns arbres fruiters, quatre gronxadors, la piscina inflable que muntava el meu pare a l’estiu i on tot just et podies remullar els peus, però sobretot, recordo amb especial carinyo La Floresta perquè és on vaig aprendre a anar amb moto, primer amb la Mini Marcelino i ja després amb les Montesa Cota 49, Cota 123 i el meu pas pel MotoCross amb la Bultaco Pursang.

Des de que van començar les emissions de televisió al nostre país, hem vist com creixia i evolucionava com a mitjà des d’una pantalla que ha anat augmentant en polzades, s’ha fet més plana i fins i tot intel·ligent, però jo, en aquells temps de la casa de La Floresta, poc més recordo que els “dos rombes”, “La família Telerín” i el “Vamos a la cama” per fer-me anar a dormir, per tant, sota la innocència d’un nen que amb prou feines coneixia el seu cos i que, segurament, encara no havia canviat la veu, no entenia perquè aquella veïna del costat de casa em feia sentir especialment nerviós. Potser va ser el primer enamorament?

Tots els estius, un cop acabava l’escola, deixàvem el pis de Les Rambles i els passàvem a La Floresta, mentre el meu pare pujava i baixava cada dia a treballar. Revetlles de Sant Joan, esmorzars de forquilla i ganivet, dinars a l’aire lliure, berenars de “pa amb vi i sucre”, els meus oncles: Montse i Jaume, Paqui i Antonio, Contxi i Vicens. Els partits de basquet amb tots els cosins: Jaume, Toni, Jordi i Montse, competint “els Trinaranjus” contra els “Coca Cola”. Aniversaris i celebracions amb els meus pares, germans, veïns i amics, van fer que aquesta casa esdevingués un lloc de trobades familiars, jocs i entreteniment, que em fan recordar una infantesa molt feliç.

A poc més de cinc minuts de la casa de La Floresta, hi havia un espai que nosaltres en dèiem “La Bòvila”, però que realment es deia “Can Pagan”, on podíem anar en moto. Allà ens desplaçàvem tots els amics que vaig fer del mateix poble: Pere, Andrés, els germans Emili i Rosa Mª, el Costa “el ciclista”, Pepe “el melenes”, els Mañer, etc.

Aquí és on vaig desenvolupar tots els meus inicis en moto, primer amb el MotoCross i després amb el Trial. Recordo, quan tot just arribava a terra, com el Pepe em deixava, primer la Bultaco Pursang MK6 i després la Ossa Phantom i la gràcia que els feia a tots plegats veure’m rodar i saltar, tan petit, per La Bòvila.

Des d’aquí fèiem sortidetes (sense carnet) fins a Can Busquets (Les Planes), Valldoreix, Mirasol i fins i tot havíem arribat a Molins de Rei, tot per camins, tot per la muntanya, on ara està totalment prohibit circular.

De La Bòvila van esdevenir les meves participacions als cursets que feia en Josep Isern. Els entrenaments als Circuits de MotoCross del Vallès entre Sabadell i Terrassa, els del Reprís (Can Rabella) a Rubí, etc.. Sens dubte, aquí va néixer el meu amor i passió cap a les rodes de tacs.

Però l’any 74 els meus pares van comprar una casa a Calafat i la de La Floresta va anar perdent pes. Primer la van llogar, durant forces anys, a uns amics seus, però al final la van malvendre, perquè hi havia una normativa que deia que la casa estava afectada per la construcció dels túnels de Vallvidrera.

És cert que l’entorn ha canviat molt i encara que la casa, de fora, està pràcticament igual, de dins està totalment rehabilitada. Els nous propietaris em van deixar entrar no fa pas gaire i havien convertit aquelles humides dependències en una estupenda estància.

Una part de La Bòvila segueix estant igual, però l’altra l’ocupen unes escoles que deixen entreveure aquells petits salts i zones pels que jo gaudia amb la moto de nen i que ara seria delicte anar-hi.

Actualment, a la casa de La Floresta ara s’hi pot accedir també pels túnels de Vallvidrera i ves per on, aquests mateixos túnels tenen una sortida directe a la casa. Encara no entenc aquella afectació que deien que hi havia i que va fer malvendre la casa. Segurament seran coses d’aquelles normatives municipals tan contradictòries, però la realitat és que aquesta “afectació” finalment va ser més una millora que un inconvenient i, d’haver-ho sabut, segur que el seu valor de venda hagués estat més elevat, però en aquelles èpoques només es parlava d’una “afectació” i sempre es va donar per fet que era quelcom “negatiu”, quan no era pas així.

Un cop venuda i amb Calafat a “tota màquina”, la meva vida va fer un tomb, va canviar radicalment, però això ja és una altra història, que si la voleu conèixer la trobareu en el següent enllaç...

"La meva vida, sense CALAFAT, hauria estat diferent"

15/03/22 La Floresta - bonaigua - trial