499.- Tot i que va començar malament per una lesió al genoll de la meva inseparable Mercè, això no ens va impedir desplaçar-nos fins al Trial de Clàssiques 2 Dies de Maeztu on, el cap de setmana passat, per a nosaltres un llarg pont de quatre dies, prometia ser un d'aquells que trigaríem a oblidar en terres alabeses i us explico el perquè.
Després de 15 edicions consecutives participant-hi, era la primera en què no m'havia inscrit com a pilot. Primer perquè des que em van operar de les hèrnies no he tingut un bon estat físic que diguem, però el més important és perquè no tenia la meva estimada Sherpa Kit Campeón, ja que estarà camí d'Escòcia on, si no es trenca res, participaré als Dos Dies de Leven Valley que se celebraran d’aquí un parell de setmanes.
Així doncs, aquesta vegada no comentaré res dels nivells de les zones, de les classificacions i altres aspectes vinculats a la competició.
Com que el meu gendre Asier sí que volia participar-hi, vam buscar una alternativa i tant l’Aimar, el meu nét, com jo, ens vam inscriure com a seguidors.
No tinc paraules per explicar-vos totes les emocions que vaig sentir, tant dissabte com diumenge, anant darrere l’Aimar. Veient-lo saltar amb cada pedra o bot que trobava, remant quan es trobava sense tracció, passant trams complicats amb la satisfacció de superar-los, també alguna caiguda, però gaudint de les vistes, parant per fer-nos fotos en aquells miradors espectaculars i explicant històries d'ogres, follets i altres coses de ficció que molt bé et podies anar trobant per aquells boscos encantats al voltant de Sabando.
Em vaig quedar sorprès de com sap portar i el domini que té de la petita TRRS i, sobretot, de la seva condició física. Està fet un fideu, però té una resistència que ja m'agradaria tenir-la a mi, jeje…
A més, tal com vaig dir als seus pares, cuidar l’Aimar fent el que més m'agrada m'ofereix i prolonga durant dies el benestar físic i emocional.
Només em queda per agrair, una vegada més, a tota l'organització del +Gas, a tots els pilots que al nostre pas ens donaven ànims i fins i tot molts oferint ajuda als trams més complicats i com no a tota la meva família, tant la de Barcelona com la d'Orbiso, ja que sense ells res de tot això no seria possible ni el mateix.
